Esquizofrènia social de gènere

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Apoderament i Lideratge - Recerca

Amb motiu de la presentació a Barcelona de l'últim títol de la sociòloga María Antonia García de León, Cabeza moderna/Corazón patriarcal (Anthropos, 2011), celebrada a l’Espai Francesca Bonnemaison el 27 de maig a càrrec de Marina Subirats i Mª Àngels Cabré, heus aquí el text llegit per aquesta.

portada

Esquizofrènia social de gènere

(Una lectura de cabeza moderna/corazón patriarcal, de María Antonia García de León)

    

 

Com María Antonia García de León, a més d'haver-se consagrat llargament a la sociologia, en concret durant tres dècades, i haver-se especialitzat en l'empoderament de les dones, coqueteja amb la literatura, em vaig a permetre començar la meva intervenció parlant d'una novel·la ja que al cap i a la fi la literatura és el meu àmbit d'acció (així no peco d'intrusisme).

 Em refereixo a L’art de viure, obra magna de la siciliana, magna per la seva extensió i per la seva importància, que va ser rebutjada en vida de l'autora per nombroses editorials, que només a la seva mort va ser publicada per una petita editorial i que en dates recents es va convertir en un gran èxit. Aquí va ser traduïda en el 2007, després de ser reeditada a Itàlia i segueix l'estela d'un gran acolliment a França.

L'art de viure narra la història i l'ascens social d'una dona d'origen molt humil anomenada Modesta (dada que no ha de passar-nos inadvertida) a través de l'agitada primera meitat del segle XX, una dona indòmita, en lluita amb si mateixa i amb la societat que li ha tocat viure. Una dona que nascuda simbòlicament el 1900 fa tota classe d'esforços per viure en llibertat. Una novel·la de notable caràcter sociològic, que el crític José María Guelbenzu va escriure que hauria d’haver-se titulat “L'art de la llibertat”, que és un exercici de rebel·lia i que em ve molt bé per parlar aquí de la igualtat de gènere. Com ha dit un altre crític, Alberto Hernando, en aquest personatge conflueixen grans heroïnes de la literatura com la Madame Bovary de Flaubert, la Lady Chatterley de Lawrence o la Orlando/l’Orlando de Virginia Woolf. És clar que en quines grans protagonistes no conflueixen algunes d'aquestes dones de paper i algunes altres més? Precisament sobre Virginia Wolf, Sapienza diria en els seus diaris (Il vizio di parlare a me stessa): “Ha pagat la seva gosadia a entrar a formar part de les grans sense trair la seva ésser dona”. 

Una dona, aquesta Goliarda Sapienza, que ens serveix d'exemple com a dona renyida amb el poder, reticent a ell. Filla de Maria Guidice, una llegenda de l'esquerra italiana (feminista i sindicalista, secretària del partit socialista en el Torí de les albors del segle XX), posseïdora d'una gran personalitat i de gran bellesa, Goliarda  Sapienza va ser actriu de culte –va interpretar fins i tot un paper a Senso, de Visconti- i va ser també escriptora tardana, de maduresa –va publicar el seu primer llibre als 43 anys-. Malgrat això sempre es va considerar una fracassada per no haver triat el camí de l'èxit sinó el de la llibertat i el compromís. 

Basant-se com es basa la seva literatura en la memòria i en la pròpia experiència (molt té el personatge de Modesta d'ella mateixa), no és estrany que els múltiples quaderns que a manera de diaris va anar escrivint al llarg de la seva vida siguin molt il.luminadors en el que a la seva condició de dona es refereix. En concret, a propòsit de la seva incapacitat de ser una vencedora, escriu: “[…] la naturalesa m'ha fet no agressiva i tremolosa com un conill? També de néixer home hagués estat així? Tot és possible. Però lamentablement cada vegada més el ser dona és una maledicció, fins i tot en aquest dubte que porta sempre amb si [es refereix al conflicte entre esforçar-se a triomfar o no fer-ho]. Dubte que, amb només ser dona, ja inclou aquesta insegur etat i incapacitat d'afrontar la vida. Parlant clar: a la dona fins i tot se li prohibeix ser una autèntica fracassada.”

Quina sàvia reflexió final! A la dona no només se li prohibeix triomfar sinó que també se li prohibeix fallar. Sapienza, qui escriu també en els seus diaris que “l'esperit contrari o advers a la dona” li provoca veritable rancor, recorda que al 1973 un home poderós que volia treure-se-la de sobre i deixar de sentir les seves protestes, li va dir: ”Per què no et dirigeixes a les teves feministes?”. “Avui no diuen ni tan sols això: simplement ni et senten ni et veuen”, aclareix Sapienza. I hi afege ix: “Des de nena vaig saber, gràcies a la meva mare que m'ho va explicar, parlant-me d'història, que cada vegada que la dona intenta rebel·lar-se succeeix aquesta reacció més o menys inconscient en l'home”.

 

goli

 

He volgut començar aquesta petita intervenció meva evocant a Goliarda Sapienza, una dona compromesa, lluitadora i no per això mancada de les contradiccions en què es debat la dona crescuda en les idees de la igualtat de gènere i la lluita contra el patriarcat, i la protagonista de la qual, Modesta, arrossega també moltes de les contradiccions que María Antonia García de León exposa en aquest llibre que presentem com a causes de les vacil·lacions que impedeixen aconseguir la plena igualtat i la construcció d'un món no androcèntric. Cert que són molts els personatges femenins i moltes les dones de carn i os exemple d'aquesta lluita. Potser la literatura escrita per dones no faci més que donar-li voltes d'una manera o un altre a aquesta qüestió, cosa que hauria de fer-nos pensar sobre la gravetat de la mateixa: no parlem doncs d'anècdotes sinó d'un problema d'abast universal.

En el que a la nostra geografia i al nostre moment es refereix, com escriu la pròpia García de León en el seu assaig Rebeldes ilustradas (La otra transición): “educades en el més ranci patriarcalisme franquista i en un país pobre […] exerceixen avui (dècades després) com a dones professionals d'una societat avançada i paritària, com és l'espanyola actual”. Com no sofrir doncs d'aquesta esquizofrènia que fa que el cor vagi per una banda i el cap per una altra, que fa que la inèrcia pugui a l'avenç i al progrés? No en va, com diuen Marina Subirats i Manuel Castells en el seu llibre Mujeres y hombres. ¿Un amor imposible? (2007): “la condició femenina ha canviat més en tres dècades que en diversos mil·lennis”. O el que és el mateix: el camí recorregut per les dones occidentals en 50 anys (si posem com a límit l'any 2000) ho han hagut de fer les dones de l'estat espanyol en 25 (és a dir des de la Transició).

Sigui com sigui, la Modesta que avançava a trompades per la primera meitat del XX o la Goliarda que ho feia en la segona meitat, són encara massa semblants a les dones d'avui, que en aquests temps canviants que generen identitats de gènere confuses incorren a cada pas en flagrants contradiccions. Contradiccions que María Antonia García de León analitza en aquest Cabeza moderna/corazón patriarcal, que porta com a subtítol “Un diagnòstic social de gènere”. Un diagnòstic que resumint podríem dir que es vertebra en dos àmbits: d'una banda el de la perpetuació del sistema patriarcal per part dels homes, amb la consegüent deslegitimació de les dones a la qual va indefectiblement unit; i d'altra banda, el boicot que les pròpies dones exerceixen contra elles mateixes en diferents registres que l'autora desgrana posant el dit a la nafra d'assumptes poc tractats perquè semblen anar-nos en contra a nosaltres mateixes, com de fet ho fan (pel que precisen encara més ser tractats).

Com dels primers tenim abundant coneixement per sofrir-los diàriament, anem a alguns dels altres, potser menys verbalitzats. Em refereixo per exemple a aquesta mania per calçar “sabates desempoderants” (expressió de García de León) o embotir-se en la talla 38 (aquest harem que és aquesta talla, com esmenta Celia Amorós en el pròleg al llibre que comentem citant al seu torn a l'escriptora marroquina Fatima Mernissi). Un intent per ser superfemenines, segurament per no ser acusades de feministes casposes, però que poc ajuda. No defenso el look Merkel, però és evident que no fa falta ser Sara Carbonero per portar a bon port un ministeri o una vocalia, per posar un parell de supòsits. Però com no sucumbir a la dictadura de la publicitat –estar perfecta i a més ser la millor en tot, com a professional, com a mare, com a amant…- consumint diàriament el fruit d'aquests mitjans de comunicació masclistes fins a la nàusea, que fan gala sense cap cautela d'una herència patriarcal a hores d'ara injustificable? Si tots els nens volen ser futbolistes, què dimonis han de voler ser les nenes sinó les núvies d'aquests futbolistes?

Un altre exercici de autoboicot que les dones practiquem amb cura, i en el qual María Antonia García de León no es cansa d'insistir, és el que ella mateixa ha batejat com “l'efecte Penélope”: teixir i desteixir, com va fer la pacient esposa d'Ulisses, caminar i desfer camí cap a la igualtat en una permanent “tensió entre avanç i obstacle” (cito a García de León). Una successió de restes i no de sumes que acaben per esdevenir en involució, en una perillosa involució. I com no esmentar “la síndrome de l'abella reina”, l'afany d'exclusivitat que porta a algunes a voler ser l'única fèmina del grup i a no acceptar l'ombra de cap altra. Perquè ningú va dir que el masclisme fos cosa d'homes, i en aquests casos que sociològicament retrata María Antonia García de León, queda ben palès.

I com oblidar així mateix un altre dels seus batejos genials, el de “les Sanchas”, dones que renuncien en poder com ho va fer Sancho negant-se a governar l'illa Barataria, i com ho va fer Goliarda Sapienza i com ho han fet i ho fan tantes, preses potser del afartament d'haver d'esforçar-se el doble per aconseguir qualsevol meta, per nímia que aquesta sigui. Per no parlar de la falta de “sororitat”, un altre terme que empra la nostra autora per al·ludir a la falta d'associacionisme, mentre els homes es defensen uns als altres fins als límits de la delinqüència i segueixen col·locant en els llocs de poder a aquells que juguen amb ells al golf o freqüenten el mateix gimnàs o inclús el mateix bar. Com no acusar doncs a les dones de no servir-se del joc del poder quan és tan brut i és tan escasses vegades exemple de meritocracia.

Evidentment aquests exercicis d’autoboicot no s'entenen sense un primigeni considerar a les dones professionals encara a hores d'ara com a anomalies socials, com a excepcions. Però tant de bo el problema fos només aquest. És cert que afortunadament ha plogut des d'aquell 3 de novembre de 1793 en què Olimpia de Gouges (sobre qui acaben de publicar un llibre Margarita Borja i Diana Raznovich), autora de la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, fora guillotinada. També se suposa que ha plogut des que el dret a vot es va obrir també a les fèmines (una cosa a la qual aquí vam arribar com sempre amb retard), dret a vot que avui exerceixen, exercim, en igualtat de condicions. Però persisteixen al nostre país trets de masclisme extrem com la llei sàlica, que exclou a les dones de la successió al tron.

Em diran que això últim afecta com a molt a dues dones, encara que qualsevol greuge comparatiu contra una dona hauria de ser assumpte de totes i de tots. Lamentablement afecten a moltes més, per no dir a totes, les més que preocupants declaracions realitzades fa amb prou feines uns dies pel Sr. Javier Arenas, candidat pel Partit Popular a presidir la Junta d'Andalusia (i el més votat, encara que amb sort no la presidirà): “Quan aquestes feministes tornin a estar còmodament a la seva casa, educant als seus fills i cuidant de les seves famílies, ens ho agrairan". I ho faran perquè, segons aquest senyor, "la societat serà millor, no es produiran tants fracassos matrimonials, els joves deixaran d'esgarriar-se, les famílies tornaran a correspondre's amb els models tradicionals i fins i tot es reactivarà l'ocupació". Per fer-se el harakiri emulant a Mishima o bé per sucumbir, com a tants els succeeix, a aquesta nostàlgia permanent del patriarcat en la qual també s'incideix en aquest llibre com una de les xacres més nocives. Perquè ja ho diu el sociòleg Lluís Flaquer, autor de El ocaso del patriarcado, un dels pocs homes que s'ha dedicat a aquests assumptes i a qui María Antonia García de León cita: el patriarcat s'ha enfonsat com a ideologia, com a teoria, però persisteix la seva pràctica.

Ni aquestes declaracions ni els aires que corren ajuden gens a perseguir la igualtat i molt menys a aconseguir-la. Com tampoc ajuda que moltes siguin encara les dones que vegin en el feminisme un sectarisme fanàtic; quan el feminisme, per a qualsevol que tingui dos dits de front, no és només un moviment social i intel·lectual sinó un estar en contra del masclisme. Per si hi ha algú que encara dubta de la seva condició de nou humanisme, reproduiré aquí la definició exacta que dóna Amelia Valcárcel en el seu indispensable Feminismo en un mundo global (2008): “Feminisme és aquella tradició política de la Modernitat, igualitària i democràtica, que manté que cap individu de l'espècie humana ha de ser exclòs de qualsevol bé i de cap dret a causa del seu sexe. El feminisme parteix de pensar normativament com si el gènere no hagués de tenir conseqüències particulars. Però, ja que el feminisme s'oposa a l'ús del sexe com a mesura, s'oposa als abusos en funció del sexe: no és el contrari del masclisme, però és absolutament contrari al masclisme”.

És evident que tal com està el pati no s’ha de baixar la guàrdia, doncs allà on es baixa, l’androcentrisme s'enquista. Si no al sentit comú, sí hauríem com a mínim de fer-li cas a Newton, que en la seva Primera llei, també coneguda com a Llei de la inèrcia, ens diu que si sobre un cos no actua cap altre, aquest romandrà indefinidament movent-se en línia recta amb velocitat constant. D'aquí que aquest diagnòstic de l'esquizofrènia de gènere que ha ordit García de León em sembli important, útil i enormement necessari per entendre el moment que estem vivint (d'objectius aconseguits, sí, però també d'enormes esculls per arribar a altres objectius encara més grans). I per saber, sobretot, en quina dirección hem de caminar per combatre aquesta esquizofrènia que, si ens descuidem, acabarà per convertir-se com deia en una indesitjada involució tremendament perniciosa, com evidencien la dificultat en aquests temps de solucionar qüestions polèmiques com l'ús del vel als països occidentals o la impossibilitat d'eradicar el turisme sexual practicat pels ciutadans del primer món.

Si estem veient que el neoliberalisme tracta de sortir de la crisi políticament enfortit, de cap manera hem de permetre que la crisi faci que la desigualtat surti d'ella enfortida. I és per això que ara hem d'estar més vigilants que mai, per no perdre ni un sol dels avanços que hem fet i per recórrer en temps record el camí que ens queda. Tant de bo la crisi actual i l'extraviament que s'està vivint serveixin si més no per entendre no només que seguir com encara estem, a mig gas en l'assoliment de la igualtat de gènere, a ningú beneficia, sinó també que s'imposa l'aprofitament de la visió perifèrica que fins avui ha tingut la dona en aquest “estar a la vora”, qui veient-se relegada al paper d'espectadora veu molt més clar. I tant de bo algun dia, aconseguida la igualtat, puguem passar a l'estrat superior, a aquest “descolonitzar l'imaginari de gènere” que María Antonia García de León invoca com un sant grial.

I ja que he començat parlant d'una italiana, acabaré amb un altre italià, l'assagista Raffaele Simone, que acaba de publicar aquí a Espanya El monstruo amable. ¿El mundo se vuelve de derechas? (Taurus), on defensa la tesi que ser de dretes és natural i ser d'esquerres és cultural. El natural, segons argüeix Simone, és l'instint de possessió, el cultural és voler repartir el que es posseeix. Seguint aquest raonament, crec que no és desgavellat afirmar que el masclisme és el natural i el feminisme el cultural. Així doncs, a veure si hi ha sort i aquesta esquizofrènia social de gènere que tan ben ha disseccionat María Antonia García de León acaba per decantar-se per abolir al bàrbar que portem dins i enaltir a l'il·lustrat. Esquizofrènia social o salut mental, civilització o barbàrie.