Catherine Hakim opina sobre les desigualtats entre homes i dones

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Igualtat - Igualtat

La desigualtat salarial entre dones i homes s’explica per les diferents eleccions vitals que fan unes i altres" afirma la sociòloga

 

cat

Foto Copyright© European Union

Sense cap dubte, una de les intervencions més polèmiques del Seminari “Igual salari per igual feina” que es va celebrar a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les el passat 7 de març, va ser la de la sociòloga i investigadora del Centre d’Estudis Polítics de Londres (London School of Economics and Political Science) Catherine Hakim , una de les més reputades expertes a nivell europeu en l’estudi del mercat laboral, de la ocupació de les dones i de la seva posició a la societat.

 

Hakim, autora de diversos escrits i llibres sobre les dones al món laboral, com ara Key issues in Women’s work (Temes claus sobre el treball de les dones)i o el darrer i polèmic Capital erótico: el poder de fascinar a los demás, va ser una de les veus més crítiques en l’anàlisi de les diferències salarials entre homes i dones- que segons les darreres dades a la UE és d’un 17,5% en detriment de les dones-, quan va afirmar que "la desigualtat salarial no és un veritable problema, té a veure amb les eleccions que les dones fan respecte a les seves vides i hem de respectar-les i no veure a les dones com a víctimes. "

Tot i que la seva posició fou molt discutida per la majoria de les participants, des de La Independent creiem que cal mostrar les diverses visions al voltant de les desigualtats entre homes i dones i vam aprofitar l’oportunitat per entrevistar-la.


cat1

Vostè pensa que la desigualtat salarial no és un problema, doncs?

El que crec és que en ple segle XXI la desigualtat salarial desajustada (la que s’extreu comparant el sou brut de tots els homes i de totes les dones) pot ser explicada per les eleccions diferents que fan homes i dones; sobre les ocupacions que trien, les hores que fan, els sectors on treballen, etc…i que hem de respectar aquestes opcions i acceptar que dones i homes continuaran tenint diferents opcions vitals; els homes volen posicions més altes, arribar més lluny a les seves carreres, guanyar més diners…això es més primordial per a ells, mentre que les dones prefereixen tenir més equilibri entre la seva vida professional i familiar, ocupacions que siguint compatibles amb altres aspectes de la seva vida, etc.. i per això tenen diferents trajectòries i això conporta una desigualtat salarial. De totes maneres, no podem dir que les dones agafin la pitjor opció: les dones obtenen més beneficis de temps i un millor equilibri vital i això és una de les causes per la qual les dones a Europa viuen més anys que els homes, en general.

Llavors, pensa que les eleccions de les dones són sempre lliures? No creu que moltes dones no fan una elecció del tot llliure sinó que es veuen una mica forçades per la situació (poc suport governamental per conciliar, poca implicació de les seves parelles en la vida familiar, estereotips de la societat, etc..)?

De vegades pot passar, però, per exemple, jo mateixa vaig estar educada d’una manera tradicional i el que s’esperava de mi era seguir el model tradicional de dona però jo ho vaig fer. Crec que les dones joves d’avui en dia tenen totes les opcions posibles al seu abast; evidentment que els governs han de treballar perquè tothom tingui les mateixes oportunitats, es clar, però el fenómen que es dona molt ara és que moltes dones joves pensen en les seves mares, que van trencar radicalment amb el model tradicional de dona i es van dedicar al 100% al món laboral però que al final no han estat felices ni s’han sentit satisfetes; llavors, les seves filles, pertanyent a la segona generación de feministes, no volen això, no volen ser com les seves mares i no volen renunciar a la seva vida privada i per això trien tenir més equilibri a les seves vides, i això comporta no accedir a certes feines on es demana més disponibilitat.

Però, llavors, que passa amb les dones que volen arribar al més alt a les seves carreres però no volen renunciar a tenir família?

cat2La recerca que vaig fer per al meu llibre Temes claus en el treball de les dones mostra que la majoria de les dones vol un equilibri entre la seva feina i la seva vida privada i nomès hi ha un 20% de dones que són el que anomenem “carreristes” o focalitzades a la seva carrera laboral, igual de competitives que els homes i, per altra banda, un 20% que nomès volen dedicar-se a la seva família. Si vols tenir-ho tot, és molt legítim, però depen principalment de tu mateixa, t’ho has de treballar; en molts paisos com Grècia o Espanya les dones que volen tenir una gran carrera, han de pagar algú i contraten a altres dones, normalment immmigrades, per cuidar dels seus fills i per això a aquests paisos ha crescut tant el servei domèstic; al Regne Unit hi ha la figura de les “nannis”, que són realment molt cares. Les dones han de reconèixer que si volen ser molt exitoses a la seva carrera han de pagar molt i moltes dones no hi opten per això. Una solució seria revaloritzar les professions on treballen més dones, com la de mestra; com pots pagar a algú que cuidi dels teus però a la que has de pagar qüasi més qu el que tu guanyes? És tota una contradicció i per això la immigració ha estat tant important a Europa, perquè són quei s’encarrega principalmente del treball de cura de les criatures i de la gent gran.

Les tasques de cura, no haurien de ser tambe responsabilitat dels governs? Veiem que els responsables polítics es queixen que no hi haura suficient població treballadora per a sostenir les pensions en un futur molt proper…

Si, efectivament; la caiguda de la fertilitat de les dones a Europa és un fenòmen “genial”, per una banda, perquè és com si les dones estiguin fent vaga i una mostra de que les dones es planten en front dels governs dient que necesiten millors condicions per tenir criatures.

Crec que és ara quan els governs es comencen a adonar que la feina de cura te molt de valor i més ara que hi haurà menys immigració i que tampoc, per altra banda, és la solució. A partir d’ara, hauran de valorar més la feina de cura i de reproducció i hauran de començar a pagar les dones que s’estan ocupant d’aquesta tasca i que estan treballant a casa. Bé, això a molts paisos ja es fa, com ara a Finlandia, on es paga el que es diu la “home care allowance”, que és una paga que permet a les dones estar a casa fins que les seves criaturas fan tres anys, o com a Noruega o a França, on també hi ha politiques similars. En part també s’ha de dir que ho fan perquè surt més econòmic . Però això és millor que res, al menys representa un reconeixement public d’aquestes tasques reproductives.

Però, a Noruega, per exemple, també hi ha l’opció d’accedir a llars d’infants gratuites; no seria millor opció que les mares sempre poguéssin triar entre vàries alternatives i no aceptar retornar a casa?

Idealment això seria la solución ideal, si el pais s’ho pot permetre, però, a tots els paisos on hi ha aquesta opció, hi ha més dones que trien quedar-se a casa. Potser ens manca tenir un altre punt de vista; per exemple, avui, la majoria de les dones que hem vingut a a aquest seminari sobre desigualtat salarial estem més centrades a la nostra professió que la resta i, de fet, no representem a la majoria de les dones; crec que estem molt allunyades de la realitat. Les que estem aquí estem especialment motivades per aquest tema, sigui per opció política o per militarisme feminista, però no totes les dones estan tant motivades per la seva professió ni veuen aquest com el seu principal problema.

Com s’ha comentat al seminari, creu que si els homes s’impliquessin més en la vida familiar, la situació canviaria?

Sí, per suposat la corresponsabilitat dels homes és bàsica i ja està començant a produir-se canvis. Al Regne Unit hi ha cada cop mes grups d’homes sensibibilitzats, per exemple. 

Vostè ha dit que la crisi no ha afectat tant a les dones com als homes, però segons les darreres dades, a Espanya, l’atur està colpejant cada cop més dones…

Sí, la destrucció d’ocupació s’ha donat principalment en sectors més masculinitzats, a tota Europa en general i, a més, als homes els hi afecta molt més que a les dones, en general, la pèrdua de feina, perquè és l’únic eix de les seves vides. A Espanya, però, la situació ha estat diferent de partida, ja que ja abans de la crisi, les dones ja tenien un índex de desocupació i d’atur més alt que els homes i ara això amb la crisi ha empitjorat.

Quant al tema de la possible legislació europea per a imposar quotes per a que les dones accedeixin als consells d’administració de les empreses, vostè no hi estava molt acord, per què?

Bé, no he tingut gaire temps per explicar-me. Crec que les quotes són apropiades per a la vida politica perquè es tracta de representació i les dones son el 50% de la població i han d’estar representades políticament, així que estic totalment d’acord amb les quotes a la política. Però no es el mateix a les empreses privades, ja que aquí es tracta d’obtenir beneficis econòmics i cada empresa doncs pot decidir a qui vol com a directiu segons els seus interesos. No crec que s’hagin d’imposar quotes al sector privat, doncs. Si volem que accedeixin més dones als llocs directius, aquesta no és una bona estratègia a seguir. A Noruega, on s’ha imposat per llei, no ha funcionat, es fan moltes trampes, per exemple, moltes empreses no cotitzen en borsa ja, altres s’han nacionalitzat d’un altre pais o fan venir directives d’altres països nomès quan tenen consell d’empresa, etc…no hi ha hagut un canvi real, no és un canvi natural sinó imposat i del que es tracta es que hi hagi un canvi real, que hi hagi un canvi en les mentalitats i això és quelcom lent; ha de ser un canvi que es doni naturalment, imposar quotes mai no ha funcionat ni funcionarà.