Encara un any més

Opinió - Opinió: Apoderament i Lideratge

gemmalienas

OPINIÓ

Seria magnífic poder dir que el 8 de març ha esdevingut una commemoració que ja només recorda èpoques passades en les quals encara calia lluitar pels drets de les dones. Malauradament, no només continua sent necessària sinó que avui ho és més que fa un temps. Si durant els darrers 30 anys havíem anat millorant, tot i que no havíem assolit aquesta tan necessària igualtat entre dones i homes, la crisi econòmica i les polítiques empreses pels partits de dretes al poder estan enfonsant a marxes forçades molts dels avenços aconseguits.

Els usos del temps és l’aspecte en què menys s’ha avançat i ara la crisi fa encara més difícil perquè puguem escapar a aquesta mena de maledicció secular que atribueix el temps de la cura a aquelles que pareixen, com si la biologia determinés inevitablement qui és capaç de netejar millor els mocs d’una criatura, de preparar els medicaments d’una persona gran o de comprar el paper higiènic. Les dones s’han anat incorporant al temps productiu, és a dir, al remunerat, però, com a contrapartida, el temps de la cura no s’ha repartit equitativament entre homes i dones; ha continuat recaient bàsicament sobre les espatlles d’elles. Aquest temps de la cura, no remunerat ni reconegut socialment, ha resultat sempre invisible, però, actualment i de la mà de certes estudioses, està sortint de la foscor, per la qual cosa ara sabem que representa a Catalunya i en termes econòmics el 40% del PIB (Carrasco i Serrano).

També en el terreny del treball remunerat les dones van enrere. Els llocs de treball que es perden són, sobretot, –excepte en el cas de la construcció— en sectors molt feminitzats: sanitat, educació, serveis socials, sector serveis (hostaleria, servei domèstic...), etc. De manera que la taxa d’atur femení, que abans ja era més alta que la dels homes, ara es diferenciarà encara més. La reforma laboral tampoc sembla que hagi d’ajudar gaire les dones, que veuen engrandida la trampa de les feines a mitja jornada, perquè puguin, és clar!, fer-se càrrec de les tasques de la llar.

També les retallades afecten més les dones. Per exemple, en sanitat: com a treballadores, perquè perden més llocs de treball; com a usuàries, perquè tenen una esperança de vida més llarga i més malalties cròniques; i com a “cuidadores”, perquè la reducció del temps d’hospitalització obligarà les dones a dedicar més temps a les persones convalescents. I, si han de fer el brou de pollastre, serà en detriment de la seva feina, és clar.

O, per exemple, les retallades en prestacions socials. A Catalunya hi ha hagut una disminució del 72% del pressupost d’ajuda a les famílies. Atès que moltes de les famílies que s’acollien als ajuts eren monoparentals i que la gran majoria estan formades per una mare i els seves criatures, són les dones les qui més estan patint aquesta minva. No ens oblidem tampoc de les llars unifamiliars, representades per dones grans soles amb una pensió no contributiva, ja que, a la seva joventut, quan haurien pogut treballar fora de casa i cotitzar per una pensió digna, el dictador, amb les seves lleis injustes, les va “invitar” a abandonar el seu lloc de treball per dedicar-se a la família. Altres aspectes no s’escapen a les polítiques de dretes: el de la salut reproductiva i sexual, per exemple. El nostre cos és nostre i ens l’administrem nosaltres... fins que ha arribat la dreta al poder. A partir d’ara, dels nostres úters se n’encarregarà en Rouco Varela i els seus “muchachos”. Enrere com els crancs i en contra del que passa a la majoria de països de la Unió Europea, segons sembla, necessitarem de nou ser tutelades per algú “responsable” que determinarà si podem avortar o no. I, naturalment, la píndola de l’endemà serà difícil d’obtenir. O en el cas de la violència de gènere, on les retallades ja es comencen a fer notar a les cases d’acollida de dones maltractades. S’han acabat els recursos! A més, per què recursos per a dones si ja no es tracta de “violència de gènere”, segons la ministra Mato, sinó de “violència en l’entorn familiar”? Si ja no tenim assassinats sinó homicidis, segons les darreres notícies?

I és que aquest és un altre dels canvis que comencem a notar: una més gran resistència cap al llenguatge no sexista. No és estrany que fa pocs dies un acadèmic de la Real Academia Española publiqués a El País un extens article carregant-se tota la feina feta en aquest sentit fins ara.

Aquests són només uns quants entre molts altres exemples, a la vista del quals i fent servir les paraules de Bertolt Brecht, podem dir que són temps dolents per a la lírica... i també per a les dones, és clar! O sigui, som-hi, que no ha estat res! Ens cal tornar-nos a mullar de valent perquè no retrocedeixin els nostres drets.