Maria Aurèlia, 20 anys després

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Cultura - Audiovisuals

Dins la programació de l'Homenatge de XXè aniversari de la mort de Maria Aurèlia Capmany, alumnes i professors del Institut del Teatre de Barcelona han editat un documental sota la direcció de Xavier Manich, produït per Teresa Enrich.

capmany

Dilluns l’auditori de l’Institut era completament ple de públic molt divers fent un contrast interessant; des de joves alumnes que coneixen poc o gens l’obra de l’escriptora a gent d’institucions i entitats culturals, amics, amigues i estudiosos de la seva obra.

El documental alterna opinions de personalitats de l’àmbit de la cultura de la política i altres persones conegudes sobre la vida i l'obra de Maria Aurèlia, amb representacions, recreacions i lectures d’algunes de les seves obres literàries junt amb retalls documentals on ella s’expressa en moments de la nostra història recent.

A la presentació, van haver-hi diferents intervencions fent al·lusió a la riquesa de la seva obra. Jordi Font va dir que es tractava d’una obra inabastable, amb un horitzó immens, on sempre t’acaben sorprenent facetes noves de la seva personalitat de la seva creativitat polifacètica, no tant sols d’escriptora i pedagoga sinó, també, com activista cultural.

Al llarg del documental, amb les aportacions de les diferents persones que intervenen, des de Benet i Jornet fins Pilar Aymerich posant pel cas, s’endevina que l’obra de la Capmany és poc i mal coneguda, d’altra banda des del punt de vista d’ordre d’aparició, és difícil d’entendre, en part per la censura dels anys de dictadura i em part per la seva pròpia dispersió. Dispersió que te a veure amb l'essència i el tarannà de l’autora.

Pasqual Maragall, afirma que es tracta d’una dona potent, un model diferent de dona que va ser un referent valuosíssim per la generació d’homes i dones dels anys 70. Creu que va fer un paper fonamental en la segona onada feminista. Es tractava d’una feminista rebel. Real exemple d’allò que no havien de ser les bones noies de l’època.

El seu magisteri era obert, a peu de carrer, en tertúlies casolanes amb gent insurgent on es feien coneixements essencials per gestar projectes de tota mena. Projectes que d’altra banda són plenament vigents i si més no poden servir de referent per analitzar situacions reals del nostre dia a dia.

Cal rellegir l’obra de la Capmany per aprendre, per sorprendre’ns i, sobretot per defensar-nos de la desoiria que tot ho aclapara.