"Hem de reprendre el sentit de compromís i de servei cap a la ciutadania”, afirma Rosa Maria Calaf

Atención, abrir en una nueva ventana. PDFImprimirCorreo

Comunicación - TICS - Publicidad - Medios

El passat 7 de setembre, la periodista Rosa Maria Calaf (Barcelona, 1945) va rebre el premi “Prensa-Mujer 2011”, atorgat per AMECO per ser una professional de referència en l’ambit periodístic i servir com a exemple per a les noves generacions de dones comunicadores.


aRosa_maria_Calaf_ok

 

Llicenciada en Dret i en Periodisme, Calaf accepta encantada conversar amb La Independent sobre el món de la comunicació, un terreny que coneix molt bé després de treballar a la ràdio i a la televisió, tota una vida a TVE com a corresponsal fins a finals del 2008, quan RTVE va decidir prejubilar-la amb el polèmic ERO.

 

Primer de tot, moltes felicitats pel darrer premi obtingut, lliurat per AMECO “Prensa-Mujer 2011”, que bianualment lliura l'Associació Espanyola de Dones dels Mitjans de Comunicació per destacar la tasca informativa efectuada per col·lectius i dones professionals del periodisme a favor de la igualtat de gènere en el darrer any. Vostè ja va guanyar l’Ondas (2001), l’Ofici de Periodista del Col·legi de Periodistes de Catalunya (2003), el Cirilo Rodríguez (2007) o el Nacional de Periodisme (2008) atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres. Com ha rebut aquest nou guardó?

Aquest premi m’ha fet molta il·lusió, perquè el valor afegit que té és la visió de gènere, que sempre ha estat un cavall de batalla. Ara se’n parla molt, però quan jo vaig començar no hi havia dones a la primera línia del periodisme en el sentit del reporterisme audiovisual. Va ser Radio Peninsular, branca comercial de Radio Nacional de España, qui em va donar l’oportunitat de treballar en les primeres unitats mòbils de Barcelona i vaig ser la primera reportera. Després també vaig ser la primera reportera a TVE a Miramar, ja que sempre deia que sí a anar als conflictes, esdeveniments històrics… I si una organització com AMECO, que conec des de fa anys perquè és part responsable dels avenços que hem fet moltes dones, em premia amb el guardó això té una gran valor afegit. I, si a més a més, ho fan al costat d’altres guardonades com Montserrat Domínguez i l’agència La Independent, és fantàstic! Domínguez fa un periodisme compromés, de qualitat a la SER, sense estridències en un moment on el que prima és l’espectacle mediàtic. I l’aposta valenta de La Independent és per aplaudir-la, ja que en aquests moments de crisi tot és molt difícil. Al principi era una aposta voluntarista, però veig que l’agència s’està consolidant com una opció a tenir molt en compte. No és només l’alegria de què et donin un premi com el d’AMECO, sinó el més important és qui te’l dóna i amb quines altres persones premiades te’l lliuren.

 

 

apremiades_ok

 

Des de fa un parell d’anys, vostè està rebent molts guardons que destaquen la seva professionalitat i trajectòria periodística. Suposo que és conscient què vostè és un referent periodístic per a milers de persones.

Em costa molt, la veritat. Al principi, no ho entenia gens, ja que feia la feina com millor sabia, feina que és la meva vida, no separo vida de feina. Avui dia segueixo pensant que hi ha un component de sort, d’haver estat en els llocs oportuns, de fer televisió que té més visibilitat que un altre mitjà periodístic. Toco de peus a terra tot assumint la feina periodística feta durant tants anys. Sóc molt afortunada, la veritat.


 Com a referent periodístic vol oferir la seva experiència a l’alumnat universitari. L’engresca aquesta nova etapa?

Sí. Estic en contacte amb les universitats, sobretot des que la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Miguel Hernández em van investir Doctora Honoris Causa. Formar part de l’àmbit universitari és gratificant i alhora angoixant. Jo sóc una persona que m’agrada conèixer món, entendre les coses noves, i els joves ofereixen un camp immens de noves propostes. M’enriqueix la universitat però també m’agrada anar a les entitats de persones grans, a les associacions de dones o formar part d’algun jurat periodístic. Això és el contacte del dia a dia amb molta gent que t’ensenya vida, que és d’on s’aprén realment. No participo de manera constant en les tertúlies dels mitjans, perquè tot allò que em lligui a una data fixa no em va bé i perquè jo no sóc “todóloga”, no puc parlar de tot. Crec que el més important d’aquesta etapa és poder anar arreu, i si tinc unes dates compromeses no m’agrada. La meva passió és viatjar. L’any passat vaig fer milers de quilòmetres per Austràlia en cotxe amb el meu company, que fa la volta al món; enguany he fet 8.500 quilòmetres per Àfrica i ja estic preparant el viatge de l’any vinent que serà a Mèxic, de gener a març per la zona oest pujant fins a Los Angeles per després anar a la Nova Caledònia, a les illes del Pacífic. Pel tema del canvi climàtic són llocs que potser desapareixeran. És un interés personal, no professional, que m’ajuda a carregar piles. Per això no vull compromisos de classes o mitjans, ja que penso que sóc més útil en aquesta diversitat de conferències i activitats on participo quan puc participar-hi. M’interessa molt el tema de la gent gran, de la dona i del cinema.

 

aaRosa

 

Vostè ha denunciat que el periodisme s’està mercantilitzant, que malauradament ja no és un servei al ciutadà. Cap a on deriva el periodisme?

El periodisme forma part d’aquesta societat que hem construït, la qual ha perdut els valors essencials. Tot va de cara a l’economia i el periodisme s’ha convertit en un periodisme mercantil. Si l’objectiu de la societat és posseir coses, no ser persones, anem malament. I els mitjans de comunicació han entrat a ser els difusors d’aquest missatge econòmic, però al mateix temps són víctimes. El problema és de model social. Hem de canviar el model on la base és la injustícia. Hem de ser conscients i cada persona pot aportar el seu granet de sorra per tenir una societat millor. Els periodistes hem de reprendre el sentit de compromís i de servei cap a la ciutadania. Una empresa periodística ha de ser conscient que la informació és un bé molt preuat i delicat, no és un bé de consum. El seu objectiu no ha de ser fer diners a qualsevol preu, sinó fer excel·lència informativa que també dóna diners, no està renyit. Denuncio l’actual connivència entre el poder polític, el poder econòmic i el poder mediàtic. Aquests tres poders han d’estar separats, si no, els ciutadans són els més perjudicats, que és el que passa actualment. Som consumidors i no pensadors. Hi ha una frase de Gandhi que m’encanta que diu que “no es pot viure en un món on hi hagi riquesa sense esforç, comerç sense model, política sense principis, devoció sense sacrifici i ciència sense humanitat”. El periodisme té la virtut de ser una eina útil per a la societat sempre i quan s’utilitzi bé. Ben utilitzada té la possibilitat de defensar els drets humans bàsics, de difondre coneixement arreu. Amb les tecnologies actuals, l’accés al coneixement és més fàcil i si una persona comprèn pot actuar amb la cohesió, no amb la confrontació. És aplicar el sentit comú. Jo he viatjat molt i el denominador comú de la gent és viure en el seu espai, viure dignament, amb uns drets bàsics, peò les actuals prioritats informatives són unes altres a les reals, no s’elegeixen els temes que s’haurien d’escollir. Són moments de transició, de canvi de model.

 

aRosaokk

 

Dins del periodisme, la majoria de dones sempre ha treballat de manera precària: sous més baixos, pressions periodístiques, assassinats a països com Rússia, Mèxic, Filipines... Com podem lluitar contra aquest abús?

Lamentablement hi ha moltes maneres de silenciar la premsa. La ciutadania ha de ser conscient de la importància de la premsa i ha d’exigir aquest valor si veu que perilla. Tot el meu homenatge a les periodistes locals, que són les persones que cada dia lluiten amb l’enemic polític, econòmic o de qualsevol altre àmbit. Avui dia ser periodista dona és un risc, perquè conec col·legues afganes que no poden dir a la família que exerceixen de periodista. A la majoria de països del món, la dona està oprimida i/o reprimida, però alhora és la columna de la comunitat. A la revolució mexicana o a la primavera àrab, la dona va tenir una importància cabdal. Però després de l’esforç fet, el que pretenen els poders és que la dona torni a casa calladeta. El cos de la dona encara continua sent un camp de batalla, és la forma bèl·lica de destruir una comunitat, per això en els conflictes de guerra les dones són violades, torturades... Hem de lluitar contra això i la manera nostra és denunciar-ho a través dels mitjans, que la veu se senti. Una altra manera de lluitar és amb les lleis a favor de les dones, amb les quotes –jo hi estic en contra, però sé que en molts casos és l’única manera de ser-hi presents-, i amb el canvi de les mentalitats. Els patrons masclistes encara els fan, en part, les dones i això s’ha de canviar des de la casa i des de l’escola per assolir un món millor. En l’apartat periodístic, jo vull confiar que quan la periodista arribi a la cúpula directiva dels mitjans, la visió periodística canvïi. També hem d’intentar que entrin moltes dones en l’àmbit de l’economia, en els consells d’administració de les empreses. Si l’economia talla el bacallà, les dones hi hem de ser presents.