19J a Barcelona. No hi ha dubtes: el carrer és nostre

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Apoderament i Lideratge - Moviments Socials

El 19J es presentava com un test decisiu per al moviment nascut el 15M. L'objectiu inicial de la jornada era traduir en mobilització al carrer les simpaties populars que el moviment havia despertat durant aquestes setmanes. Després de la jornada del 15J davant del Parlament de Catalunya, però, la manifestació d'aquest diumenge 19 era una prova de força davant dels adversaris del moviment. Després del 15J aquest es va veure immers en una batalla per la legitimitat i necessitava exhibir múscul i una mobilització de masses que callés els dubtes.

El resultat no dóna lloc a la discussió. No val la pena entrar en guerres de xifres, però en la jornada del 19J centenars de milers de persones van sortir al carrer. 150.000 es van manifestar a Madrid, en una espectacular marxa organitzada per columnes des dels barris cap al centre. 275.000 (segons dades pel que sembla donades per les fotos fetes via satèl·lit per Google) ho van fer a Barcelona, ??col·lapsant el centre de la ciutat. I així en més de 50 ciutats de l'Estat espanyol.

El to i el perfil de les convocatòria es va caracteritzar per la combinació de l'ambient festiu i lúdic amb la radicalitat de les demandes. "El carrer és nostre. No pagarem la seva crisi" era el lema general de la convocatòria de Barcelona acompanyada de tres subeslògans: "Aturem les retallades", "Felip Puig [el conseller d'Interior] dimissió" i "Cap a una vaga general de tots i totes". La crítiques al Pacte de l'Euro, a les retallades socials, a la banca, la demanda d'una vaga general... van ser alguns dels eslògans més recurrents. En la memòria de molts va ser-hi l'enorme manifestació "contra l'Europa del Capital i la Guerra" del 16 de març del 2002 durant la cimera de la Unió Europea a la ciutat, llavors una fita del moviment "antiglobalització".

El 19J ha mostrat l'ampliació quantitativa i qualitativa del moviment respecte al 15M. En un mes la base social d'aquest s'ha ampliat, diversificat socialment i generacionalment, i ha arrelat socialment i territorialment. Culmina així la primera fase oberta amb el 15M i les acampades i comença una altra, encara per definir.

Aquesta primera sacsejada social ha reflectit la profunditat de la dinàmica en curs i la consistència de la indignació social i del moviment en marxa, que ha sobreviscut al ferotge atac posterior al 15J. L'operació de criminalització posada en marxa després del bloqueig al Parlament de Catalunya finalment no va funcionar. Acorralat mediàticament el dimecres 15, el moviment va demostrar poc després que segueix gaudint d'amplis suports populars.

A Catalunya si el 15J, en ple remolí mediàtic, alguns sectors socials simpatitzants amb les i els indignats possiblement van pensar que el moviment "havia anat massa lluny" i que "així no es feien les coses", la majoria d'ells va bascular progressivament de nou cap al moviment durant els dies posteriors. Sembla clar que el govern conservador de CiU de nou va errar en els seus càlculs tàctics i va impulsar un atac tan brutal contra el moviment que va ser percebut com a excessiu per a bona part de l'opinió pública. Les denúncies de "kale borroka de baixa intensitat" i d'accions d'"extrema violència" referides a l'acció davant del Parlament van sonar exagerades a la llum de les imatges vistes. L'amenaça fatxenda del conseller d'Interior de presentar una querella contra Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, la popularitat del qual a Catalunya és enorme, per les seves insinuacions que hi podrien haver hagut policies infiltrats provocant altercats davant del Parlament, només va servir per donar més audiència als vídeos circulant per internet que denunciaven la infiltració policial. I va confirmar, sense dubtes, la voluntat del govern de CiU d'utilitzar la mobilització davant del Parlament per criminalitzar els moviments socials en general. Igualment, l'atac directe a la Federació d'Associació de Veïns de Barcelona (FAVB), que havia convocat una cassolada davant del Parlament (però no el bloqueig) va ser vista com un intent per desacreditar una de les organitzacions socials més representatives de la ciutat, destinada a jugar un paper clau en l'oposició municipal al nou alcalde conservador Xavier Trias.

A la criminalització del 15J, com en d'altres ocasions, ha quedat patent l'existència d'una distància i una dissonància notòria entre el discurs dels mitjans de comunicació i el sentiment social majoritari. La verborrea sobre "atac a la democràcia", "segrest del parlament"..., va demostrar finalment expressar més l'opinió interessada de molts creadors d'opinió que de molta de la gent del carrer. La sacralització de les institucions i dels seus representants feta pels mitjans va resultar no ser un reflex fidel del sentiment del carrer. Molts mitjans de comunicació van preguntar al moviment els dies 15 i 16 si feien "autocrítica" per la mobilització davant del Parlament. En vista de la manifestació del 19J molts professionals honestos del periodisme i que des de posicions favorables a les i els indignats genuïna i sincerament no van entendre l'acció del 15J, haurien de plantejar-se a ells mateixos la pregunta.

El moviment, a més, va saber reaccionar, tot i les dificultats de forjar consensos i de problemes de funcionament intern, amb un discurs intel·ligent a l'intent de criminalització. Va reafirmar la legitimitat de l'acció de "bloqueig" al Parlament, va realçar la seva petició de convocatòria d'un referèndum sobre les retallades socials, va insistir en la sobreexageració mediàtica dels incidents "violents" esdevinguts en la jornada, va reiterar les sospites de provocacions policials, va denunciar la violència policial i les detencions durant la protesta, i es va desmarcar (sense entrar en condemnes criminalitzadores) d'aquelles accions que havien tingut lloc durant la mobilització que no s'emmarcaven en el criteri d'"acció massiva, no violenta i determinada" consensuada en la preparació de la jornada.

En aquest escenari part de l'esquerra moderada catalana, que el 15J va jugar un lamentable paper confrontant-se amb el moviment i actuant sota la cleda de la dreta, va acabar entenent que en la manifestació del 19J no només s'hi jugava el futur i la credibilitat del moviment. Un fiasco en la manifestació hauria desinflat un incòmode moviment per a l'esquerra parlamentària, és veritat, però a costa de tirar-la als peus dels cavalls de la dreta governant. De forma discreta, partits com ICV-EUiA van mostrar el seu suport a la manifestació i així ho van fer indirectament també alguns dels mitjans de comunicació afins a l'esquerra parlamentària. Per la seva banda, els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, en un segon pla des de l'ascens del moviment, van fer una crida a la participació en la manifestació i van ser-hi presents (amb un baix perfil per evitar ferir susceptibilitats).

L'èxit del 19J mostra doncs la profunditat de la simpatia popular cap al moviment i del malestar social que aquest expressa. Darrere de la massiva participació hi va haver també una reacció defensiva de bona part de la base social del moviment que va entendre l'excepcionalitat de la convocatòria, la seva importància crucial i la necessitat d'una resposta contundent als intents de criminalitzar i destruir-lo.

Les declaracions de tots els dirigents polítics catalans després del 19J, començant per les del president de la Generalitat, Artur Mas, que afirmava "comprendre" els i les indignades, i les del conseller d'Interior, Felip Puig, que va "felicitar" amb cara de circumstàncies els organitzadors de la manifestació, són la millor prova del rotund èxit del 19J a Barcelona.

Sabedors que, finalment, el carrer va despertar, els partidaris de "la llei i l'ordre" viuen dies d'inquietud.


*Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Esther Vivas és membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Tots dos són autors de 'Resistencias Globales. De Seattle a la Crisis de Wall Street '(Editorial Popular, 2009).

+ info: http://esthervivas.wordpress.com