Que la confusió no arribi al Feminisme

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Opinion - Opinió: Migracions

There are no translations available.

 

Dolor Reguant 1  

OPINIÓ

L' èxit inqüestionable del 8 de març, no tan sols aquí sinó de manera transversal es va expressar en la seva diversitat temàtica i identitària, fins i tot en llocs on el poder patriarcal és mostra més opressiu, com ara al Paquistà.

Va sorprendre també la quantitat de dones joves i adolescents que es varen manifestar. I no cal dir que té a veure amb la lluita feminista històrica.

Ara bé hem vist al llarg de la història que quan les dones han guanyat terreny pel que fa a la seva subjectivitat, hi ha hagut una reacció de càstig. La insurrecció no interessa al poder i utilitza les armes que té a l'abast per subvertir-la. Les armes en l'actual món globalitzat són més subliminals i ocultes que les de temps enllà, donada la realitat virtual en què vivim. Ara toca la batalla misògina a través dels mitjans de comunicació, de les noves tecnologies, o de les xarxes socials. I per a consolidar-se "el poder" té com a metodologia la de dividir i confondre.

Com a reacció a la lluita contra la violència real i estructural que s'està promovent de manera global des del feminisme, l'ofensiva de l'enemic es mostra a través de la ciberviolència, els relats de ficció i els videojocs, explotant el recurs de la violència. Per posar un exemple colpidor, darrerament i gràcies a les protestes, s'ha eliminat un vídeojoc en una de les plataformes, Steam, anomenat "Rape Day" que instava a assetjar, violar i matar dones, però el creador Desk Plant està buscant alternatives de difusió. És, per tant, decebedor que en el teixir de dia, es desteixeixi de nit com en la metàfora del mite de Penèlope.

Sabem que si la violència s'internalitza és perquè hi ha hagut una violència simbòlica prèvia en el repudi del que es considera "femení" , tant en els mites com en les religions teocràtiques. Sense anar més lluny, en aquest mes de març, la màxima autoritat de l'Església catòlica, el papa Francesc ha dit que "Tot feminisme esdevé un masclisme amb faldilles". Això ho diu una persona que fins ara se'l considerava més oberta de mires que les jerarquies anteriors, la qual cosa li dóna encara més credibilitat. Aquestes paraules tenen un radi d'influència com a mínim sobre uns 2.200 milions de persones practicants en un món d'uns 7.000 milions d'habitants. I és per això que es fa difícil estendre l'abecedari de la gramàtica, com és ara el saber que en la història de la humanitat -els Deus varen desplaçar les Deesses- , o bé que en drets humans, tal com diu Natza Farré, ras i curt: "el masclisme esclafa els drets, el feminisme els reivindica".

Al feminisme se'l tem perquè es transformador i capgira la manera d'estar en el món. A més de ser l'única opció que concep una societat on no hi ha exclusió de cap classe. Tal com deia Carme Porta en el darrer número de La Independent "No som objecte únic, som subjecte divers". I aquí ve que per tot això és quan ens volen confondre i dividir: Actualment en les tendències de moda, es parla constantment de feminisme liberal, de dretes, institucional, blanc, racial, hegemònic, burgés, eurocèntric,. que considero que és només una entelèquia per confondre's d'enemic i caure en les trampes del poder. D'entrada feminisme liberal i de dretes es un oxímoron, per tant no existeix. Mai s'ha dit "comunisme" de dretes.

Quant a algunes reivindicacions concretes per obtenir la igualtat de drets en algun camp específic, ja siguin pensades individualment o des de les institucions, no volen dir que hi hagi implícit un canvi de model de societat. I pel que fa a les actituds personals individuals que hi puguin haver, tampoc tenen per què estar lligades a la idea troncal del feminisme, sinó mes aviat a la motxilla que portem de mil·lennis de pluja patriarcal i que ens ha aculturat de manera universal. Així doncs no cal pensar tant en opressions individuals i pensar més en els sistemes d'opressió.

En el darrer manifest 8M de les Afroféminas deien que no anaven a la vaga perquè deien que la idea de la vaga no reconeix la profunda marca de la raça en el gènere. És a dir perquè era un feminisme blanc. Tot i respectar qualsevol decisió, em va sorprendre justament perquè hi érem totes convidades i implicades. I el manifest d'aquest dia a la plaça Catalunya, el varen pronunciar Natza Farré (d'origen català), Sofia Bengoetxea (de definició trans), Alba Flores (d'origen gitano), Aissatou Diallo (activista africana). 

Pel que fa al feminisme decolonial, teoria que últimament té molta divulgació i ressò intel·lectual, em referiré als punts de desacord amb la seva batalla que sembla més una lluita contra el feminisme que una lluita a les instàncies que han construït les desigualtats.

Aquesta teoria sorgida a l'Amèrica llatina com a eina de transgressió o alternativa als processos de la globalització, proposa pedagogies decolonials com a processos i practiques de re-humanització davant les estructures materials i simbòliques que assetgen la humanitat. I sobretot en la vessant del colonialisme europeu. Fins aquí totalment d'acord. El feminisme sempre ha anat en aquesta línia d'emancipació. I "el colonialisme" que s'ha viscut històricament i universalment, funciona en la lògica que cada societat dominant menysprea les altres cultures que intenten funcionar al marge d'aquesta, evitant comprendre els sistemes de valors propis de l'altra. A Europa també hem viscut dictadures i xenofòbia. Encara que actualment les polítiques de cada Nació o Estat tenen més a veure en la interdependència global de les economies de mercat en un ascens de la pirámide social.

La lluita feminista sempre ha estat implicada contra el racisme i el poder colonial, tal com ho està en qualsevol estructura patriarcal d'opressió. Les denúncies i accions de la lluita anti-racista, o anti-hegemònica haurien d'anar dirigides al capitalisme i el neoliberalisme però no al feminisme, que n'és còmplice d'aquestes lluites o debats com tants altres desafiaments que han anat sorgint. Sempre tenint en compte que el sostre més amunt que ens oprimeix a totes les dones amb major o menor mesura és el Patriarcat com a primera inflexió històrica, que engloba les altres. I és per tot això que discrepo amb moltes proclames de l'anomenat feminisme decolonial contra el que anomenen feminisme clàssic, blanc, eurocèntric, hegemònic, com ara Úrsula Santa Cruz Castillo* quan diu: "el genero como categoría colonial binaria y su sujeto mujer blanca europea heterosexual, clase media alta, surgida e impuesta desde occidente deja fuera de análisis la raza, la sexualidad, la clase, los contextos y las experiencias sociales históricas de mujeres no blancas, no europeas".

D'entrada el concepte "gènere" ha estat útil com a categoria d'anàlisi en la diferència sexe/gènere en molts àmbits però també s'ha portat debat dins el feminisme. I mes endavant s'hi ha afegit la desconstrucció del subjecte en la diferència sexual en la teoria sobre la performativitat del sexe de Judith Butler.

El Binarisme tampoc és un invent d'Europa ni de la modernitat d'Occident. En el procés de canvi d'una societat matrística anterior al Patriarcat basada en el clan matern i vinculada a la mare Terra, el Patriarcat s'instal·la amb un pensament en forma de categories humanes**. El binarisme excloent i jerarquitzant sense opcions alternatives, on el binomi inicial: Home/dona, es va ampliant en altres biomis com ara cultura/naturalesa, amo/esclau, primitiu/civilitzat, blanc/negre...

Si en el desequilibri social hi ha una racialització de la pobresa, del crim, o de la injustícia en general, és perquè es dona per fet el concepte de races com a utilitat política. I em pregunto si potser tant parlar de blanquitut i racialitat, no sigui tirar pedres al propi terrat. La insistència en la repetició de les paraules, poden fer l'efecte invers a la intencionalitat de la seva denúncia, fixant els significats d'aquestes categoritzacions en contra de la diversitat.

Així doncs considero que les lluites contra les precarietats s'han d'enfocar de manera universal, amb fórmules que ja s'estan reivindicant i promovent com per exemple una renda bàsica universal, o gravar de manera progressiva les rendes del capital, o bé promoure la taxa Tobin, sobre transaccions financeres, etc., amb la finalitat que repercuteixin en els sectors socials més desfavorits.

Les dones no som un grup social homogeni i és una qüestió fortuïta a quin indret d'opressió capitalista i patriarcal hem nascut, i quin grau de patiment hem sofert cadascuna. També n'és fortuït el color de la pell, per tant, tal com he dit, no cal accentuar aquestes diferències perquè tornem al binarisme excloent. I com a dona, que junt amb moltes altres lluitem des del inici dels anys setanta per una filosofia feminista universal i dissident, em nego a que em defineixin com a feminista blanca, hegemònica, eurocèntrica i burgesa.

I tornant al que ens uneix, existeix una genealogia comuna de dones que no cal desestimar provinguin d'on provinguin, tals com Olympe de Gouges que el 1791 escriu la "Declaració dels drets de les dones i de la ciutadana" replicant els drets de l'home de l'I.lustració, o el l848 Elizabeth Cady Stanton promotora de "la Declaració de Seneca Falls o Declaració de sentiments" als EE.UU, o bé Rosa Parks, quan el 1955 la seva desobediència va ser el factor desencadenant del moviment afroamericà pels drets civils. Totes elles son àvies comunes en la lluita per l'emancipació de l'ésser humà i la dessacralització del poder. I en la interseccionalitat de les propostes, contràries a la cultura universal de l'enfrontament, les dones treballem els bens intangibles (idees, paraules noves, nous significats, cures, relacions) enfront dels bens tangibles o econòmics que es negocien en el mercat.

Ja Olympe de Gouges el 1791 es preguntava ¿les dones estaran dividides entre elles?, ¿aconseguiran alguna vegada formar un únic cos?

 

*http://www.intervencionesdecoloniales.org/wp-content/uploads/2017/08/Violencias-
contra-mujeres-inmigrantes-Evidenciando-Matriz-de-poder-colonial.pdf

**Transcendir més enllà de l' Olimp. Mirant pel retrovisor i recuperant els orígens. Dolors
Reguant i Fosas. Barcelona, Octaedro, 2017.