Anabel Campo ens acosta a les ‘nostres’ persones refugiades a Mèxic

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Culture - Audiovisuals

There are no translations available.

Anabel Campo-Vidal. Lidia Vilalta.2

 

 

La documentalista Anabel Campo ha recollit quatre d'aquestes històries de reconstrucció vital a Mèxic al seu documental "Amor, desamor y exilio", estrenat el passat 2 de maig als cinemes Girona, de Barcelona.

 

Anabel Campo-Vidal. Lidia Vilalta

La documentalista Anabel Campo. Foto: Lídia Vilalta.

 

Milers de persones van fugir d'Espanya arran de la guerra civil que va patir entre els anys 1936 i 1939. França en va aplegar moltes en uns campaments que s'allunyaven molt d'allò que entenem com una acollida digna.

Si fa no fa, com tracta Europa avui a les centenares de milers de persones refugiades que hi han arribat els darrers mesos i anys fugint de conflictes com els de Síria, el Iemen o Somàlia o la fam i la inseguretat d'un bon grapat de països asiàtics i africans.

En canvi, el Mèxic de Lázaro Cárdenas va obrir les portes. Aquest país tenia, en aquells moments, un president amb el cor i el sentiment humanitari que manca avui als governants europeus. Va ser, una mica, l'Angela Merkel d'aleshores i, fins i tot, va enviar vaixells a buscar a les i els refugiats que volien refer les seves vides a terres mexicanes.

Refer la vida és una expressió genèrica que es concreta de forma diferent en cada cas. Com estan refent les seves vides les persones refugiades sirianes que avui són a Berlín o Barcelona? Cada persona, cada parella, cada família ho fa i ho viu de forma diferent. També a Mèxic aquest 'refer' les vides de refugiades i refugiats va ser variat, alegre o conflictiu, dur o il·lusionant.

 

 

Anabel Campo-Vidal-peli

 

 

La documentalista Anabel Campo ha recollit quatre d'aquestes històries de reconstrucció vital a Mèxic al seu documental "Amor, desamor y exilio", estrenat el passat 2 de maig als cinemes Girona, de Barcelona. Reconstrueix com van tirar endavant quatre republicans espanyols que van deixar enrere l'Espanya en flames i autoritària per instal·lar-se al Mèxic que els va acollir.

Els quatre periples vitals que segueix la directora són els de quatre homes però el documental està bastit en base als testimonis de dones que reconstrueixen la seva relació amb ells. Dones que han patit força, als dos costats de l'Atlàntic, els efectes d'una guerra en les seves vides però que saben retrobar-se entre elles amb esperit comprensiu, solidari i constructiu.

Campo ens parla poc de política i molt d'humanitat. No entra en destacar la vergonya per Espanya i la Humanitat que va representar el cop d'Estat, la guerra i la dictadura franquista, tot i que, evidentment, la seva existència s'intueix en el fons de les quatre històries que descobrim al documental. Ens parla d'homes que va crear noves famílies mentre les anteriors continuaven a l'Espanya de la qual van haver de fugir. Se n'està de fer judicis de valor sobre el seu comportament.

Després del passi del documental als cinemes Girona, Anabel Campo va explicar com havia triat els seus quatre protagonistes. Podrien haver estat uns altres. Hi ha milers d'històries com les seves, va dir. I és cert. Milers d'històries que es converteixen en vint milions si ens fixem en els refugiats que hi ha ara al món.

Sense dir-ho explícitament, "Amor, desamor y exilio" és una veu de denúncia contra la injustícia i el dolor que comporta l'exili obligat. Però és també un recordatori que la vida segueix allà on ens porti. Als quatre protagonistes del documental els va dur a Mèxic.

Han passat més de setanta anys. Ells ja no hi són, però la vida segueix i contemplar-la en l'hora d'imatges i declaracions dels supervivents i descendents que ens ofereix Anabel Campo –recollides amb tendresa i molt mà esquerra- ens ho recorda, entre somriures i llàgrimes.

 

 

Anabel Campo-Vidal.1

Una de les escenes del documental.

 

Anabel Campo-Vidal. Lidia Vilalta.1

Anabel Campo durant la presentació del documental. Foto: Lidia Vilalta.